Mercè Rodoreda i la literatura. El pròleg de Mirall Trencat

Web en motiu de l'any Rodoreda



En el pròleg de Mirall Trencat, Merrcè Rodoreda reflexiona sobre la literatura i exposa algunes de les claus imprecindibles per entendre millor la seva obra. A continuació podeu llegir els fragments més significatius.

FRAGMENTS DEL PRÒLEG DE MERCÈ RODOREDA A MIRALL TRENCAT


Una novel•la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel•lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com una bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... Stendhal deia així: els detalls és el que hi ha de més important en una novel•la. I Txèkhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel•la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats. Hi ha novel•les que se t’imposen. D’altres les has d’anar traient d’un pou sense fons. Una novel•la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d’estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col•loques en un lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres trigueu molt, d’altres no el trobeu mai.

(...)

En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda, el meu temps històric m’interessa d’una manera relativa. L’he viscut massa. En la Plaça del Diamant el dono sense haver-me proposat de donar-lo. Una novel•la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast. Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. N’hi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets.


Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: “la Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms” tampoc no li puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. I perquè el lector vegi la desesperació de la Colometa em veig obligada a escriure: “i va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Coloms, veces, abeuradors, menjadores, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig!” “Espart, bola de sofre bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, tot a passeig!

Escric a raig, sense prendre notes, sense projectar situacions. Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.

Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics.